POLÍTICA I NOVES TECNOLOGIES

Introducció
La manera com la política intervé i interactua amb les noves tecnologies incloent els mitjans de comunicació és molt amplia, és per aquest motiu que em centraré en com els mitjans de comunicació han creat un estat d'opinió de la societat davant del fenomen de regularització/fiscalització d’Internet.

Definició de poder i poder polític
El poder no és alguna cosa que es posseeix, sinó una relació que uneix dos agents socials. El poder com a dominació estructural en els àmbits econòmics, polítics i culturals, exerceix entre individus o grups socials, desigualment situats en l’espai social.
En l’estudi de les relacions de poder en el sí de les organitzacions burocràtiques, Max Weber va demostrar que el poder mai és absolut i que els actors d’aquestes interaccions conservaven sempre un marge de maniobra.
Per a Weber, l’individu és racional, per tant, elabora estratègies per tal d’aconseguir els seus objectius.

Tot tipus de dominació pot recórrer a la violència i a la legitimació . La violència és el primer atribut de la dominació. Sigui quina sigui la forma escollida per la organització política, sempre està present en aquest camp, pertany a l’Estat i, a vegades, a moviments polítics o religiosos, però no només és l’Estat qui té “el monopoli de la violència legitima” segons l’expressió de Max Weber. L’Estat és la única organització que té el dret d’exercir una violència efectiva sobre els ciutadans.

El poder de les noves tecnologies de la informació i les seves funcions
Els mitjans de comunicació atorguen estatus social. En l’àmbit de la política, com també en els altres àmbits de la societat, els mitjans de comunicació moralitzen, és a dir, denuncien qualsevol desviació de la norma. Per tant, aquests tenen una funció instrumental, perquè permeten la intervenció de l'individu en la societat. Els mitjans de comunicació ajuden a interpretar i a reconèixer la societat. Tots els elements polítics rellevants sempre tenen presència als mitjans de comunicació.



Autors i escoles
En primer lloc, pel què fa a la regulació i la fiscalització d'Internet té a veure amb la concepció d'opinió pública de la qual partim de Davis. L’autor concep el terme d’anarquia igual a caos, per tant s'ha de regular Internet i és una responsabilitat que recau en les institucions governamentals o en les administracions.
En segon lloc, Castells posa èmfasi en el fet que estem en un moment crucial, en el qual el control Internet pot caure del costat de les empreses i el poder polític o del de la gent. En el primer cas, l'autor denuncia el perill que Internet es pugui convertir en un instrument de control social capaç d'ampliar, més encara, la “bretxa” existent entre rics i pobres, amb les greus conseqüències que això implicaria per a tots nosaltres. En el segon cas, Internet podria ser en una eina de democratització al permetre una major transparència en les administracions públiques i un augment de la implicació dels ciutadans en les mateixes.

La capacitat de la xarxa de transformar i augmentar la producció en l'economia podria ser emprada a corregir els desequilibris en la distribució de riquesa en el món.

Castells , considera que la problemàtica de l'opinió pública, els mitjans i la política que es localitzen en l'espai públic en l'actualitat es troba capturat pels mitjans. No obstant això, distingeix entre el consum dels productes dels mitjans i la credibilitat que els mateixos generen. Una cosa és que algun mitjà de comunicació tingui capacitat de penetració i altra ben diferent, el pont de credibilitat que construeix. Per a ell, la democràcia liberal es basa en dos postulats: l'existència d'una esfera política, seu del consens social i l'interès general, i l'existència d'actors privats proveïts de la seva pròpia energia que exercien els seus drets i manifestaven els seus poders fins i tot abans que la societat els constituís com subjectes autònoms. Avui, en lloc d'un espai polític, seu de la solidaritat col•lectiva, només hi ha percepcions dominants, tan efímeres com els interessos que les manipulen.

En tercer lloc, la Teoria Crítica , emmarcada dins de l'escola de Frankfurt, es va oposar a l'acceptació d'una investigació orientada obertament cap als interessos de certs organismes de l'administració pública o privada i enfront d'això cap a èmfasi en l'anàlisi dels controladors dels mitjans de comunicació de masses i en la naturalesa comercial del sistema comunicatiu en el qual s'exerceix aquest tipus de comunicació. Responia a aquelles forces progressistes que incorporant l'element utòpic es mostraven interessades a saber el qui com i el per que de la comunicació massiva en la societat capitalista avançada.

El principal autor de la Teoria de l’Acció Comunicativa és Jürgen Habermas. En aquesta contraposa la lògica del diàleg a la racionalitat d’interdependències de decisions. Dins d’aquesta dimensió, en l’esfera pública s’ha d’argumentar el bé públic, no al dels interessos individuals, és a dir, béns com per exemple l’aigua, la medicina, la llum que impliquin al grup. A la plaça pública, a l’àgora es produeix un moment hermenèutic en el qual segons l’autor alemany, és un mètode relacional per arribar al consens basat en l’autoritat del millor argument.

Així doncs, l’Acció Comunicativa s’orienta cap a l’harmonització d’interessos en contraposició a l’Acció Econòmica en la qual s’orienta per el resultat.
Per a Habermas, el sorgiment de l'Estat benefactor del segle XX provoca noves transformacions de l'espai públic.
L'opinió pública ja no és el producte d'un discurs racional, sinó que es fabrica amb l'ajuda de la publicitat i de la manipulació mediàtica. D'aquesta manera, amb la crisi de l'Estat, la fragmentació dels públics, els nous moviments socials i la disponibilitat de les noves tecnologies de la comunicació, comencen a entreveure's noves condicions històriques de l'existència d'un espai públic i amb ell, noves tendències en els estudis sobre els mitjana, el seu abast i possibilitats.
No obstant això, s'han de tenir en compte ambdós aspectes si es vol comprendre la manera de legitimació posat en pràctica realment en les democràcies de masses de l'Estat social, i si no es vol abandonar la diferència entre els processos de la comunicació pública autèntics i els impregnats pel poder.

Finalment, la posició de J.P Barlow utòpiques-romàntiques i pseudoanarquistes , utilitza una perspectiva totalment contracultural, on ens ofereix algunes intuïcions brillants barrejades totalment amb aspectes utòpics i a vegades ingènues.


Conclusions
Les noves tecnologies de la informació, tenen la capacitat suficient per accelerar i frenar el debat públic. Per tant, els mitjans de comunicació ens diuen quins temes mereixen tenir un debat públic i quan els mitjans de comunicació deixen de parlar sobre aquest tema s'acaba el debat públic. Així doncs, estableixen l'agenda dels temes que s'han de tractar. S’hauria per tant, d’elaborar una sèrie de pautes de seguiment per tal de poder establir un control de la informació que es publica a Internet i en altres mitjans de comunicació, per tal d’aconseguir una reafirmació de l’Estat.