POLÍTICA I NOVES TECNOLOGIES

Introducció
La manera com la política intervé i interactua amb les noves tecnologies incloent els mitjans de comunicació és molt amplia, és per aquest motiu que em centraré en com els mitjans de comunicació han creat un estat d'opinió de la societat davant del fenomen de regularització/fiscalització d’Internet.

Definició de poder i poder polític
El poder no és alguna cosa que es posseeix, sinó una relació que uneix dos agents socials. El poder com a dominació estructural en els àmbits econòmics, polítics i culturals, exerceix entre individus o grups socials, desigualment situats en l’espai social.
En l’estudi de les relacions de poder en el sí de les organitzacions burocràtiques, Max Weber va demostrar que el poder mai és absolut i que els actors d’aquestes interaccions conservaven sempre un marge de maniobra.
Per a Weber, l’individu és racional, per tant, elabora estratègies per tal d’aconseguir els seus objectius.

Tot tipus de dominació pot recórrer a la violència i a la legitimació . La violència és el primer atribut de la dominació. Sigui quina sigui la forma escollida per la organització política, sempre està present en aquest camp, pertany a l’Estat i, a vegades, a moviments polítics o religiosos, però no només és l’Estat qui té “el monopoli de la violència legitima” segons l’expressió de Max Weber. L’Estat és la única organització que té el dret d’exercir una violència efectiva sobre els ciutadans.

El poder de les noves tecnologies de la informació i les seves funcions
Els mitjans de comunicació atorguen estatus social. En l’àmbit de la política, com també en els altres àmbits de la societat, els mitjans de comunicació moralitzen, és a dir, denuncien qualsevol desviació de la norma. Per tant, aquests tenen una funció instrumental, perquè permeten la intervenció de l'individu en la societat. Els mitjans de comunicació ajuden a interpretar i a reconèixer la societat. Tots els elements polítics rellevants sempre tenen presència als mitjans de comunicació.



Autors i escoles
En primer lloc, pel què fa a la regulació i la fiscalització d'Internet té a veure amb la concepció d'opinió pública de la qual partim de Davis. L’autor concep el terme d’anarquia igual a caos, per tant s'ha de regular Internet i és una responsabilitat que recau en les institucions governamentals o en les administracions.
En segon lloc, Castells posa èmfasi en el fet que estem en un moment crucial, en el qual el control Internet pot caure del costat de les empreses i el poder polític o del de la gent. En el primer cas, l'autor denuncia el perill que Internet es pugui convertir en un instrument de control social capaç d'ampliar, més encara, la “bretxa” existent entre rics i pobres, amb les greus conseqüències que això implicaria per a tots nosaltres. En el segon cas, Internet podria ser en una eina de democratització al permetre una major transparència en les administracions públiques i un augment de la implicació dels ciutadans en les mateixes.

La capacitat de la xarxa de transformar i augmentar la producció en l'economia podria ser emprada a corregir els desequilibris en la distribució de riquesa en el món.

Castells , considera que la problemàtica de l'opinió pública, els mitjans i la política que es localitzen en l'espai públic en l'actualitat es troba capturat pels mitjans. No obstant això, distingeix entre el consum dels productes dels mitjans i la credibilitat que els mateixos generen. Una cosa és que algun mitjà de comunicació tingui capacitat de penetració i altra ben diferent, el pont de credibilitat que construeix. Per a ell, la democràcia liberal es basa en dos postulats: l'existència d'una esfera política, seu del consens social i l'interès general, i l'existència d'actors privats proveïts de la seva pròpia energia que exercien els seus drets i manifestaven els seus poders fins i tot abans que la societat els constituís com subjectes autònoms. Avui, en lloc d'un espai polític, seu de la solidaritat col•lectiva, només hi ha percepcions dominants, tan efímeres com els interessos que les manipulen.

En tercer lloc, la Teoria Crítica , emmarcada dins de l'escola de Frankfurt, es va oposar a l'acceptació d'una investigació orientada obertament cap als interessos de certs organismes de l'administració pública o privada i enfront d'això cap a èmfasi en l'anàlisi dels controladors dels mitjans de comunicació de masses i en la naturalesa comercial del sistema comunicatiu en el qual s'exerceix aquest tipus de comunicació. Responia a aquelles forces progressistes que incorporant l'element utòpic es mostraven interessades a saber el qui com i el per que de la comunicació massiva en la societat capitalista avançada.

El principal autor de la Teoria de l’Acció Comunicativa és Jürgen Habermas. En aquesta contraposa la lògica del diàleg a la racionalitat d’interdependències de decisions. Dins d’aquesta dimensió, en l’esfera pública s’ha d’argumentar el bé públic, no al dels interessos individuals, és a dir, béns com per exemple l’aigua, la medicina, la llum que impliquin al grup. A la plaça pública, a l’àgora es produeix un moment hermenèutic en el qual segons l’autor alemany, és un mètode relacional per arribar al consens basat en l’autoritat del millor argument.

Així doncs, l’Acció Comunicativa s’orienta cap a l’harmonització d’interessos en contraposició a l’Acció Econòmica en la qual s’orienta per el resultat.
Per a Habermas, el sorgiment de l'Estat benefactor del segle XX provoca noves transformacions de l'espai públic.
L'opinió pública ja no és el producte d'un discurs racional, sinó que es fabrica amb l'ajuda de la publicitat i de la manipulació mediàtica. D'aquesta manera, amb la crisi de l'Estat, la fragmentació dels públics, els nous moviments socials i la disponibilitat de les noves tecnologies de la comunicació, comencen a entreveure's noves condicions històriques de l'existència d'un espai públic i amb ell, noves tendències en els estudis sobre els mitjana, el seu abast i possibilitats.
No obstant això, s'han de tenir en compte ambdós aspectes si es vol comprendre la manera de legitimació posat en pràctica realment en les democràcies de masses de l'Estat social, i si no es vol abandonar la diferència entre els processos de la comunicació pública autèntics i els impregnats pel poder.

Finalment, la posició de J.P Barlow utòpiques-romàntiques i pseudoanarquistes , utilitza una perspectiva totalment contracultural, on ens ofereix algunes intuïcions brillants barrejades totalment amb aspectes utòpics i a vegades ingènues.


Conclusions
Les noves tecnologies de la informació, tenen la capacitat suficient per accelerar i frenar el debat públic. Per tant, els mitjans de comunicació ens diuen quins temes mereixen tenir un debat públic i quan els mitjans de comunicació deixen de parlar sobre aquest tema s'acaba el debat públic. Així doncs, estableixen l'agenda dels temes que s'han de tractar. S’hauria per tant, d’elaborar una sèrie de pautes de seguiment per tal de poder establir un control de la informació que es publica a Internet i en altres mitjans de comunicació, per tal d’aconseguir una reafirmació de l’Estat.

Internet

Què és internet i com funciona?

Internet va començar als anys 60 resultat d'una iniciativa del president Eisenhower, qui va prendre la decisió de crear ARPA. ARPA estava encarregada de salvaguardar la superioritat tecnològica dels Estats Units, i entre els seus descobriments va sortir ARPAnet, o el precursor d'Internet, que no va estar mai dirigida per un militar, al contrari que els orígens d'aquesta tecnologia, que eren per a fins de defensa militar.

A part d'Eisenhower els personatges importants van ser per aquest ordre: Licklider, que va imaginar Internet; Bob Taylor, que va succeir a Licklider, i va contractar a Larry Roberts; Roberts va encarregar-se de dissenyar i dirigir ARPAnet; més endavant TM Berners-Lee va dissenyar la WWW al CERN al 1984.

Internet és, simplement, una xarxa d'ordinadors. Connectats uns amb els altres per mitjà d'un protocol o `idioma' especialment dissenyat per a aquest efecte.

El seu funcionament és molt senzill: Els ordinadors dels usuaris es connecten al seu servidor, que és un ordinador molt més gran, i aquest a la seua vegada està connectat a la xarxa de xarxes que es diu Internet.

Els navegadors.

Són els programes amb els quals podem visualitzar documents que tenen format HTML, que és el que tenen la majoria dels textos. És un tipus especial de document en el qual es pot incloure enllaços (links) cap a altres pàgines d'aquest mateix format, o enllaçar amb parts del mateix document.


Els navegadors més coneguts són l'Internet explorer de Microsoft, i el Navigator, de Netscape; hi ha molts més però de pitjor qualitat o que no són compatibles amb alguns dels plug-ins o subprogrames d'algunes pàgines.

La diferència entre un navegador i un altre és la compatibilitat amb cert tipus de programes. Això és a causa que cadascun necessita una sèrie d'instruccions distintes per a executar dits programes. Per exemple, per a que en iniciar la visualització d'una pàgina s'escolte música, l'Explorer necessita la sentència bgsound mentre que el Netscape fa ús de la instrucció embed.

Xarxa, què és tot aixó?

En un començament, els computadors van funcionar de manera aïllada. Més tard, distintes companyies van començar a oferir formes de comunicar-los. Moltes formes distintes. Al principi, una per a cada marca de computador, de tal forma que si algú desitjava muntar una xarxa, hauria de tenir diversos computadors iguals cada un equipat amb targetes addicionals que permetessen comunicació entre ells. Exemples de xarxes són: Ethernet, IBM Token Ring, Novell... Cada xarxa té un cert llenguatge (protocol) de comunicacions.

Per entendre el funcionament d'Internet cal conèixer conceptes com el número IP, que és la adreça única que un ordinador rep quan es connecta a Internet i fa que no es confonga amb cap altre. Un altre punt és el sistema de noms de domini (DNS), que s'encarrega de determinar els noms de tots els hosts d'Internet, de manera que cap nom estiga repetit. Entre els protocols d'Internet destaquen: l'IP, ja mencionat anteriorment, la funció del qual és encapsular la informació en paquets; el TCP, que s'encarrega del transport i repartiment dels paquets; l'HTTP, que gestiona la presentació de pàgines web; el DNS, també mencionat anteriorment que identifica els números IP amb una adreça que els homes poden entendre i l'SMTP, encarregat de la distribució del correu electrònic.

Internet és una forma d'establir comunicació entre distints tipus de xarxes.

Per això, internet és una xarxa de xarxes.


Conclusió

Està clar que internet sols no ha fet que començar i ja ha revolucionat el món de la informàtica, comunicació, economia, negocis i un llarg etcètera.

No fa massa anys en algunes empreses, per exemple, hi havia un mòdem connectat al banc per a poder consultar el saldo. Aquest aparell a més de fer un soroll molt molest i d'ocupar el doble o el triple d'espai que els mòdems actuals, tardava unes quantes hores a portar a terme una simple consulta. Ara consultem saldos en cosa de minuts.

Després amb l'arribada del mòdems telefònics de 28 kilobits per segon la cosa va millorar i internet va començar a semblar-se més al que és avui en dia.

Els mòdems telefònics han anat evolucionant fins sortir al mercat els primers de 36 kbps. És aleshores quan internet va comenzar molt feblement a entrar als llars de persones particulars

Actualment, a més a més de consultar els saldos, podem fer transferències, jugar en borsa o anar de botigues.

Els comerços més importants del món, i cada vegada més els menys, tenen pàgina web. Pots passejar per un centre comercial i realitzar la compra de la setmana. Tot negoci que es precie deu tenir la seua pàgina.

Bancs o centres comercials... I les universitats, col·legis, etc? El món de la cultura també s'ha revolucionat amb la xarxa. Consultar un llibre o visitar un museu. Accedir al llibre més rar o intercanviar coneixements amb els “col·legues” de l'altra part del món.

Les ampliacions que ha tingut Internet l'han fet passar, en només 30 anys, de 4 ordinadors connectats a més de 50 milions actuals com a conseqüència de la proliferació de xarxes individuals per tot arreu, com Junet al Japó o Euronet a Europa i la futura interconnexió de totes.

Espanya Internet és encara un tema bastant desconegut, al que només el 7,1% de la població té accés directe. La majoria dels usuaris són homes; els serveis més utilitzats són la WWW i, una poc per baix, el correu electrònic. La comunitat autònoma amb més ordinadors connectats a Internet és Catalunya.

Els hosts amb indicador de domini ".es" són ja superiors a 300.000, un 70% de les empreses espanyoles tenen accés a Internet, i una tercera part de les restants preveu connectar-se en el present any.

És cosa de moda?

Probablement a molts de nosaltres no ens fassa falta que tot estiga en la xarxa però si he de dir la veritat sols en internet TOT amb majúscules està al teu abast.

En el futur Internet espera canvis tant a nivell de programari com de maquinari, per exemple l'esperada introducció de la fibra

òptica, l'aparició d'Internet2 o les noves tecnologies del MIT, com el Freeflow.

Per altra banda la febre fusionista d'empreses relacionades amb Internet (Yahoo + Geocities) i la diversificació i enlentiment de l'aparició de nous usuaris preveuen un canvi també a nivell social.